Nom Comerç:Restaurante SUIZO, després RESTAURANT SUÍS
Adreça: Primer, Tercio Ntra. Sra. de Montserrat
número 3, després carrer de les Piques número 3
Activitat : Restauració i Pensió
Data obertura: Setembre de 1940
Data tancament: Desembre de 1996
Anys d´activitat comercial: 56
INTRODUCCIÓ
Aquest
establiment va tenir molt prestigi a Manresa i fora de la nostra comarca dels
anys cinquanta als noranta del segle passat, amb reconegudes especialitats en
plats empordanesos, com el pollastre amb llagosta o la sèpia amb mandonguilles,
plats internacionals com la bullabessa, o els populars esmorzars de forquilla
de menuts de l'escorxador, com el morro i tripa o el cap i pota. En Sebastià
Rodà Llorens (1904-1982), nascut a St. Pere Pescador (Alt Empordà), anomenat "Sebastiani"
per alguns clients pel bigotet que li donava aspecte de cuiner italià, va ser
l’expert xef que va donar nom i reputació al restaurant.
Li van
posar el nom de Suizo per un restaurant de molt renom de Barcelona
situat entre la Rambla i la plaça Reial, que va ser centre de trobada
d’intel·lectuals i de comerciants i corredors de borsa a finals del s. XIX i
primers del XX.
Primera pàgina de l 'opuscle publicat per la familia Rodó Rodà que trobareu complet a la bibliografia, desembre de 1996. Arxiu família Rodó Rodà
En la
primera entrevista el Jordi Rodó Rodà ens facilita l' opuscle publicat per la
família Rodó Rodà al desembre de l' any 1996 titulat "Bons àpats" on
fan la història del restaurant amb motiu del tancament del establiment. (Trobareu el text complet a la bibliografia)
També
entrevistem la MAGDALENA RODÀ ROVIRA (L'Hospitalet de Llobregat, 1933) quan fa
pocs mesos de la mort del marit Joan Rodó (9 de gener de 2016)
ELS
ORÍGENS
Sebastià Rodà i Pepeta Rovira fundadors del Suís, Foto: Arxiu família Rodó Rodà
Seguint
l'opuscle esmentat, SEBASTIÀ RODÀ LLORENS (1904-1982), en Tià, fill de St. Pere
Pescador, pagès i pescador, va enrolar-se a la marina on va fer de cuiner. A la
batalla d'Alucemas cuinava pels alts comandaments de l’acuirassat Alfons XIII.
Un cop va arribar a Barcelona a finals dels anys vint, es formà per millorar el
seu nivell, aprenent cuina francesa al restaurant de l'Aeroport, al Ritz i al
"Grand Cafè au Lion d'Or", d’on va ser-ne un dels xef.
A
Barcelona va conèixer la PEPETA ROVIRA ORTIZ (1909-2002), de l’Hospitalet de
Llobregat, filla de pagesos que venia peix a la plaça. Es van casar i van tenir
dues filles la Magdalena (1933) i l'Anna (1937).
La família
Rodà Rovira, van arribar a Manresa al 1935. El Sebastià va treballar al
"Petit Doré", després a Cal Perdiu i a Cal Mascaró (Fonda España).
Acabada la guerra va fer de cuiner a l'Auxili Social.
Carta antiga del restaurant Suizo. Arxiu família Rodó Rodà
Al
setembre de 1940 obren portes a Manresa, primer com a taverna amb una taula de
marbre, quatre cadires i dues bótes de vi. Després van engrandir el negoci amb
el local del costat de la barberia Martínez. L'edifici neoclàssic, reconstruït
al 1848, fou conegut per l'Ateneu Popular; el Suís es trobava a la part baixa
de l'edifici, en un local que sembla ser que havia estat una casa de banys.
A poc a
poc el "Suís" va anar agafant nom a la ciutat; la proximitat a la
Renfe i la ubicació cèntrica van ajudar a l'expansió. I va començar a fer
"escola" dels joves aprenents que van acabar com a professionals
reconeguts al món de la restauració de Manresa i comarca. Així van passar dues
dècades d'ençà la inauguració, amb el Sebastià a la cuina i la Pepeta al
menjador i amb l'aportació de la Magdalena, la filla gran, i l' Anna, la
petita.
PENSIÓ del
SUÍS
Publicitat de la Pensió del Suís. Arxiu família Rodó Rodà
Situada al
carrer Puigcardener número 7, a prop de la plaça Creus i del restaurant, tenia
vint-i-tres habitacions. Allotjava viatjants i comercials que venien en tren o cotxe i tenien com a punt de
partida Manresa per anar als pobles del voltant. Pensem que les comunicacions
per carretera no eren com ara i, a més, molts desplaçaments es feien amb
transport públic; per això es quedaven tota la setmana a la fonda des d’on
anaven fent ruta diària. La Magdalena recorda: "Als anys 50-60, els
viatjants que teníem a casa omplien dues vegades el menjador del restaurant;
teníem molta feina".
Per l'evolució
del negoci la Pepeta Rovira havia deixat la feina del menjador a les filles i
s'encarregava de la pensió, arribant a tenir prop de 45 habitacions entre el
carrer Puigcardener (23 habitacions) i la finca de "Pagès" (20
habitacions) que tenien cap el sector de la Sagrada Família on conreaven
productes de l'hort que després es consumien al restaurant.
La finca de "Pagès" que havia estat pensió, Foto: Arxiu família Rodó Rodà
EVOLUCIÓ
DEL NEGOCI
La
Magdalena ens comenta que als 16 anys va conèixer el Joan Rodó, que en tenia
20, a la Rambla de Figueres, on hi tenia la germana i el germà del pare i on
anaven per les Festes de la Santa Creu. Explica que quan li va dir com es deia,
es pensava que era broma (per la coincidència dels cognoms de tots dos).
Façana del restaurant Suízo anys 50 del segle XX, Foto: Arxiu família Rodó Rodà
En JOAN
RODÓ REBOLLEDA (1929-2016), nascut a Figueres, fill d'un drapaire represaliat i
empresonat pel franquisme, als anys quaranta va ser ciclista professional fins
que va marxar a buscar-se la vida al Brasil el 1952, on també va córrer en
bicicleta pel club Palmeiras. Va tornar a Catalunya al juliol del 1956 i el 28
de setembre ja es van casar amb la Magdalena, que l’esperava d’ençà que havia
marxat a Amèrica. A ella li agradaven molt els vestits de les actrius de les
pel·lícules de Hollywood que llavors es feia fer per la modista. El vestit de
núvia va ser molt original per l'època, ja que era de color rosa amb tots els
complements del mateix to, color poc habitual en aquell temps.
Casament del Joan Rodó i Magdalena Rodà, 28-9-1956, Foto: Arxiu famíla Rodó Rodà
En Joan de seguida es va incorporar a la cuina del Suís amb el sogre, de qui va aprendre l'ofici de cuiner. L'any 2010, per Sant Joan, en Joan Rodó va publicar el llibre "Rodant per la Vida", dedicat als néts i on explica les seves vivències.
En Joan de seguida es va incorporar a la cuina del Suís amb el sogre, de qui va aprendre l'ofici de cuiner. L'any 2010, per Sant Joan, en Joan Rodó va publicar el llibre "Rodant per la Vida", dedicat als néts i on explica les seves vivències.
El Joan i
la Magdalena van tenir tres fills, el Joan Sebastià (1957), el Jordi (1964) i
la Magda (1967).
Amb el
temps i dedicació en Joan Rodó va anar assumint el comandament de la cuina, que el sogre li va deixant, i la
Magdalena el del menjador del restaurant, amb la germana Anna, que va marxar al
Canadà, on es va casar.
A finals dels anys 70 es va fer el canvi de raó social de "Suizo" a Suís i la pensió es va tancar a finals dels 80, dedicant-se només al restaurant. L'obertura de la carretera de Manresa a Barcelona el febrer de 1973 i la millora de les comunicacions van anar fent perdre el fenomen dels "viatjants" que omplien les habitacions a diari.
Pepeta Rovira i Sebastià Rodà, Foto: Arxiu família Rodó Rodà
A finals dels anys 70 es va fer el canvi de raó social de "Suizo" a Suís i la pensió es va tancar a finals dels 80, dedicant-se només al restaurant. L'obertura de la carretera de Manresa a Barcelona el febrer de 1973 i la millora de les comunicacions van anar fent perdre el fenomen dels "viatjants" que omplien les habitacions a diari.
La mort del fundador Sebastià Rodà Llorens l'any 1982, ànima del negoci i mestre cuiner, va portar que el Joan Rodó i la Magdalena Rodà dirigissin definitivament el negoci.
La
Magdalena ens explica que va arribar a Manresa de molt petita: “Quan el pare va
marxar a la guerra, ens va deixar una oca confitada per poder tenir menjar”. Recorda els començaments dels Suís,
“quan els pares van començar amb la taverna i feien algun plat com mongetes amb
botifarra, però no gaire cosa més".
La
Magdalena havia anat a l'escola a les monges de Sant Francesc de Manresa i a
Barcelona, a l'escola Jesús Maria en règim d'interna. Als 14 anys ja va
començar a treballar al menjador del restaurant. Li agradava el tracte amb el
públic i encara ara troba a faltar la feina després de tants anys.
EL
RESTAURANT
Fullet de publicitat del restaurant i pensió. Arxiu família Rodó Rodà
Magdalena
recorda: "El pare era sempre a la cuina i la mare al menjador. El pare
deia que la cuina cremava la panxa a les dones i no ens deixava mai
entrar".
La
Magdalena reconeix que no sap cuinar els grans plats que cuinava el pare. I que
cuinar i comprar sempre ho van fer el pare i després el marit.
“La mare
em va ensenyar que l'ordre és molt important per portar el negoci i en general
per la vida”.
La
Magdalena recorda quan el pare els va dir a ella i el Joan sí es volien quedar
el negoci i així van assumir la continuació del negoci familiar en segona
generació.
EL GREMI
Dinar celebració Santa Marta, patrona dels restaurants, Foto: Arxiu família Rodó Rodà
Els
restauradors feien sopars per Santa Marta, el 29 de juliol, patrona dels
restaurants. La majoria de vegades ho feien a la terrassa de la Piscina
Municipal. Cada restaurant feia una taula amb els seus treballadors. Per la
generació dels pares de la Magdalena, es feia aquesta celebració. Anys més tard
es van instaurar les Diades Gastronòmiques, que el Suís va impulsar amb el
Gremi.
REFERENTS
MANRESANS DE L'ÈPOCA
Aquests
establiments van ser també molt populars a la ciutat: Cal Perdiu (que obrí
l'any 1922, a la Muralla Sant Domènec, cantonada amb Passeig Pere III), l'
Hotel Santo Domingo (obert al 1930, situat a la Muralla del Carme), el Moka
(obert al 1939, al Passeig Pere III), La Cerveseria (inaugurat el març de 1945,
també a la Muralla del Carme, la història de la qual podeu trobar també al
nostre blog) i la Pineda (situat, al carrer Guimerà obert al 1947) (1).
CLIENTS
Recorda la Magdalena que tenien clients molts variats i fidels, des de directius italians de Pirelli, a personal de Renfe o de l'Anònima, metges, advocats, o la família gitana dels Tit.
Recorda la Magdalena que tenien clients molts variats i fidels, des de directius italians de Pirelli, a personal de Renfe o de l'Anònima, metges, advocats, o la família gitana dels Tit.
Les taules
tenien nom, com el d’alguns clients, com el "Lluís" o el "Ton de
Santpedor", o la taula de la "vitrina", que quaranta anys
després de la desaparició del moble encara s'anomenava així.
ELS PROVEÏDORS
Des de
sempre van procurar tenir uns productes de primera qualitat. Això va ser una
fal·lera d'en Sebastià, que el portava a agafar la bicicleta i anar als pobles
veïns com Callús a buscar productes. Les botifarres les portava el "Joanet
del Pont" i les bótes de vi que omplien els porrons eren de Bodegues
Roqueta.
Magdalena
recorda altres proveïdors: “El forner Pla, els menuts de Cal Bernades, o el
peix selecte de Cal Valls. I també les gasoses i els sifons de l’IRSA
(Industriales Reunidos S.A, empresa de la qual en Sebastià en va ser cofundador).
ELS
TREBALLADORS
La
Magdalena Rodà ens diu: "Vam arribar a tenir dotze treballadors: quatre a
la cuina, quatre al menjador i quatre a les pensions, incloent-hi un vigilant
de la finca de pagès”. També recorda el Toni Flores, cambrer que va treballar
al negoci vint-i-cinc anys.
La
Magdalena és recordada per la seva activitat, eficiència i bon tracte amb el
públic. I, dins l'ANECDOTARI MANRESÀ, per la seva cadeneta d'or que porta al
turmell. Ens explica que des de 1951, quan tenia divuit anys, se la va posar i
encara la porta. Ho va veure dur a la Jovi, dona del nedador Montagut,
amics i clients del restaurant, que tenien parada al mercat de les
Mandongueres. “Vaig demanar permís al pare que em va permetre portar-la mentre
fos una cadeneta discreta i no cridés
l'atenció”.
TANCAMENT
D'esquerra a dreta Magdalena Rodà, Joan Rodó, Pepeta Rovira i Joan Sebastià Rodó, desembre 1996,
Foto: Arxiu família Rodó Rodà
Foto: Arxiu família Rodó Rodà
La
filosofia de l'establiment van ser "les 3 B": fer-ho bé, bo i barat.
Van oferir un menú molt ampli i de qualitat, que en d'altres llocs només es
trobava a la carta. A la dècada dels 90 van celebrar el 50è aniversari de
l'establiment amb el reconeixement de la Cambra de Comerç de Manresa lliurat
per l’aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol. Van tancar al desembre
de 1996 deixant una gran empremta dins
la restauració manresana i catalana.
Entrevistes
realitzades 17 de maig del 2016 i 17 de juny del 2016
El nostre
agraïment al Jordi Rodó Rodà per la revisió del text i la implicació en la
recerca de l’establiment del seu pares.
Lluïsa Font Garcia
Montserrat Jándula
Noguera
BIBLIOGRAFIA
(1) GASOL ALMENDROS, Josep Ma, Història
de la ciutat de Manresa, 1900-1950, volum III, Manresa, editat per Caixa de
Manresa, any 1991, pàgina 351.
