Apugem la persiana: La Rosaleda, Merceria

Nom del comerç: LA ROSALEDA

Adreces: Sant Andreu, núm. 10 (1924-1997) i carretera de Vic, núm. 115 (1993-2005)

Activitat: Merceria, mitges, perfumeria, calceteria, gèneres de punt interior

Data d’obertura: 1924

Data de tancament: 2005

Anys d’activitat comercial: 81

Introducció

Joan Badia i Maria Soler, l'any 1991. Foto: Arxiu família Badia Soler

Entrevistem Joan Badia Codina, nascut a Manresa l’any 1936, i Maria Soler Creus, nascuda a Manresa l’any 1946. El Joan va créixer a la botiga dels pares com a fill únic i per vocació va continuar el negoci familiar. Ha estudiat, recopilat i té una predilecció per l’article que va donar anomenada al seu negoci, les mitges. Em va regalar un llibret molt original, “Las medias y sus secretos - Guía para la Vendedora - Consejera de Medias", editat el 1987, que té un contingut molt didàctic, en què s’explica tot el procés de confecció de les mitges, que destacarem més endavant.

Els orígens

Il.lustració de Baulenas, l´any 1947, per a La Rosaleda. Foto: Arxiu família Badia Soler

La Rosaleda fou fundada el 1924 per Margarida Anglada Argelagués, que quedà vídua de Joan Codina Puntí als 33 anys. S’estableix a la botiga del carrer Sant Andreu número 10 i la inaugura el 6 d’octubre de 1924. Venien mitges, fils de cosir i articles de merceria. Abans de la Margarida, sembla que al mateix lloc hi havia hagut una altra merceria, que portaven dues germanes vetaires.

Logotip fet per Joan Badia. Foto: Arxiu família Badia Soler

Continuà i engrandí el negoci Josep Badia Botet, casat amb Mercè Codina Anglada, filla de la fundadora. La Mercè fou l’ànima continuadora del negoci, “una dona senzilla, afable, bona venedora”, segons comenta Josefina Vilaró, antiga dependenta. La tercera generació han estat Joan Badia Codina i la seva esposa, Maria Soler Creus, que han tingut tres fills: Josep, Jordi i Joan.

El primer logotip de l’establiment el va fer el dibuixant manresà Baulenas. Aquesta merceria es va obrir durant la dictadura de Primo de Rivera i es va escollir aquest nom sense cap significat concret per a la família.

La botiga

Festa al carrer de Sant Andreu, davant La Rosaleda. Foto: Arxiu família Badia Soler

Actualment el comerç està obert amb un altre nom social, La Merceria, que dirigeix Josefina Vilaró Solera. El Joan ens explica que “els aparadors actuals, en els seus inicis, eren la botiga, el lloc on es despatxava, i a continuació, a l’actual taulell de venda, hi havia la vivenda de la família. Al final, als actuals provadors hi havia la tricotosa, on feien les mitges a mà”. Tot era junt, botiga, taller i vivenda. Aquesta circumstància feia que no hi haguessin horaris i que la porta del negoci sempre fos oberta.

Evolució del negoci

El 1966 Joan Badia es casa amb Maria Soler Creus, que treballava d’administrativa a Lemmerz. El seu pare tenia una botiga al xamfrà del carrer Santa Maria amb el carrer Sant Francesc, que en deien “ca la Marieta”.

Sobre la merceria, la Maria ens explica: “Fins que no va arribar la confecció, tothom cosia a casa, o bé portava la roba a la modista. Com a conseqüència, tots els productes de merceria es venien molt: agulles, fils, cremalleres, botons, tisores, guixos per fer els patrons, etc.” Durant el franquisme, als anys 60, tot estava lligat a les festes i tradicions religioses, seguint un calendari de dates en què era ben vist estrenar vestit: Pel Ram els nens duien la roba de primavera i les sabates; per Sant Josep, les dones portaven el vestit jaqueta, i per la Puríssima, l’abric. Més endavant, es dedicaren a la roba interior de dona, calces i sostenidors, amb una gran varietat i novetats en aquest article.

Publicitat de colònies de la Rosaleda. Foto: Arxiu família Badia Soler

Del 1940 al 1970 s’especialitzen en colònies, en principi a granel, que es feien ells mateixos. Recorda marques de la casa Myrurgia que es van vendre molt, com Maderas de Oriente, Joya i Tabú.

El Joan ens comenta: “Als anys 60 també va evolucionar la roba interior d’home amb l’aparició de l’eslip, de colors groc i blau. Fins aleshores la roba interior masculina havia estat sempre blanca, calçotets i samarretes. Com que els canvis i innovacions en roba interior sempre s’havien adreçat a les dones, l’eslip va ser una novetat que va agradar als homes.”

La proximitat de la botiga amb l’Hospital de Sant Andreu sempre ha estat i continua sent una font d’ingressos important pel negoci, amb la venda de pijames, batins, articles de perfumeria i complements per a home i dona.

Nova botiga

Interior de la botiga de la carretera de Vic, 115, amb la Maria al fons, 08-08-2000. Foto: Arxiu família Badia Soler

L'any 1993 inauguren una segona botiga a la carretera de Vic núm. 115 i mantenen les dues botigues obertes durant uns cinc anys. A la venda d'articles del carrer Sant Andreu hi afegeixen la de roba de dona confeccionada.

Exterior de la botiga de la carretera de Vic, 115. Foto: Arxiu família Badia Soler

Les mitges

Fou la gran especialitat de la botiga des dels inicis, en què les feia a mà la Mercè Codina. El Joan ens explica acuradament l’evolució que seguiren els materials en la confecció de les mitges: Primer foren les mitges de cotó; després les de llana, que portaven les dones a pagès, i les segueixen les de seda, natural i artificial. A partir de 1945, les mitges de niló i de raió són les més utilitzades; després, les de Lycra. Les seguiren les mitges sense costura substituïdes per les mitges amb costura, que pels volts de 1960 ja eren una raresa. De llavors ençà, les fibres artificials han imitat la suavitat, resistència, elasticitat i transparència de la mitja fina tradicional.

Publicitat revista "Punto Moda", 1960

Els telers en què es fabriquen les mitges, segons les dues fotos que veiem, són uns telers rodons i monocílindrics, en què la confecció dels pantis té dues parts: la de la calça i la de la forma del taló i la puntera.

"Las medias y sus secretos ", 1987.

A partir dels anys seixanta, les mitges es van substituir per l’ús pràctic dels pantis, que tingué el precedent dels leotards. Aquests els començaren a portar només els nens. Les dones començaren a utilitzar-los de seguida pel fet de ser còmodes i fàcils de posar, protegien més del fred i no calia portar ni lligacama ni portalligacames, com les mitges.

Publicitat de leotards, revista "Punto Moda", 1960

La Maria comenta: “Les mitges es lligaven amb la faixa, que portava uns portalligacames anomenats “marcel·les”. Quan s’espatllaven les mitges, cosa que passava molt sovint, es portaven a plegar els punts de mitja, un servei que donaven moltes merceries.”

Els principals industrials de mitges eren a Terrassa i al Maresme.

La moda

Anunci de mitges a la revista "Punto Moda", any 1960

A la moda la gran revolució la va fer la dissenyadora anglesa Mary Quant, que llançà la minifaldilla als voltants dels anys seixanta i va tenir molt èxit. Aquestes faldilles requerien mitges fins a la cintura i va ser el gran moment dels pantis elàstics de tot tipus de color i fantasia.

Amb l’aparició del pantaló a la vestimenta femenina als anys setanta, la venda de mitges va entrar en davallada, que continua avui dia. Els fabricants han inventat mitges de colors, textures, fantasies, etc., però la supremacia del pantaló ha deixat la mitja en un segon pla.

El Joan ens parla de "la tirania de la moda", d’uns aspectes que s’han flexibilitzat molt amb els anys: “Ara es porta tot, no hi ha unes línies tan marcades com abans. Els fabricants depenien i depenen de les preferències dels articles que el públic consumeix i posa de moda cada temporada”. I posa exemples: “El llarg de la faldilla, els teixits, els colors. Es seguia molt la moda francesa i, més tard, la italiana. Aquests modistes marcaven l’estil “d’anar a la moda", principalment a les dones.”

Anunci d'una coneguda marca de mitjons. "Punto Moda", 1960

El Joan i la Maria recorden els establiments de referència a Manresa: “La Merceria Morell, a la cantonada de la plaça Fius i Palà i el Born; El Bergantí, a la baixada del Pòpul, que van obrir el matrimoni Santos Aquilué i Teresa Jou i als darrers anys ho portava la filla, l’Olga, que va tancar l’agost del 2014. N’hi havia hagut una altra al carrer Puigterrà de Dalt que la gent anomenava cal Bigotis, perquè sembla que hi havia un dependent molt eixerit que portava bigoti.”

Tancament

L’any 2005 van tancar la botiga de la carretera de Vic per no haver-hi relleu generacional amb els fills, que s’han dedicat a altres activitats. Actualment la botiga de la carretera de Vic està llogada i la del carrer Sant Andreu continua oberta amb el nom de La Merceria. L’any 1998 en va assumir la direcció Josefina Vilaró Solera, molt implicada en el comerç del seu carrer i del barri.

En les entrevistes, el Joan transmet una satisfacció personal per haver-se dedicat al negoci familiar heretat, que van anar adaptant al mercat i als articles que més es venien. Però les mitges sempre han estat el producte que més ha estimat. Encara ara ens diu que “es veuria amb empenta de tornar a la botiga a vendre"