Nom del comerç: LA ROSALEDA
Adreces: Sant Andreu, núm. 10 (1924-1997) i carretera de Vic, núm. 115
(1993-2005)
Activitat: Merceria, mitges,
perfumeria, calceteria, gèneres de punt interior
Data d’obertura: 1924
Data de tancament: 2005
Anys d’activitat comercial: 81
Introducció
Joan Badia i Maria Soler, l'any 1991. Foto: Arxiu família Badia Soler
Entrevistem Joan Badia Codina, nascut a Manresa l’any 1936, i Maria Soler Creus, nascuda a Manresa l’any 1946. El Joan va créixer a la botiga dels pares com a fill únic i per vocació va continuar el negoci familiar. Ha estudiat, recopilat i té una predilecció per l’article que va donar anomenada al seu negoci, les mitges. Em va regalar un llibret molt original, “Las medias y sus secretos - Guía para la Vendedora - Consejera de Medias", editat el 1987, que té un contingut molt didàctic, en què s’explica tot el procés de confecció de les mitges, que destacarem més endavant.
Del 1940 al 1970 s’especialitzen en colònies, en principi a granel, que es feien ells mateixos. Recorda marques de la casa Myrurgia que es van vendre molt, com Maderas de Oriente, Joya i Tabú.
Exterior de la botiga de la carretera de Vic, 115. Foto: Arxiu família Badia Soler
"Las medias y sus secretos ", 1987.
Publicitat de leotards, revista "Punto Moda", 1960
A la moda la gran revolució la va fer la dissenyadora anglesa Mary Quant, que llançà la minifaldilla als voltants dels anys seixanta i va tenir molt èxit. Aquestes faldilles requerien mitges fins a la cintura i va ser el gran moment dels pantis elàstics de tot tipus de color i fantasia.
Anunci d'una coneguda marca de mitjons. "Punto Moda", 1960
Entrevistes fetes el 8 de juny de 2015 i el 16 de novembre de 2015
Lluïsa Font Garcia
Joan Badia i Maria Soler, l'any 1991. Foto: Arxiu família Badia Soler
Entrevistem Joan Badia Codina, nascut a Manresa l’any 1936, i Maria Soler Creus, nascuda a Manresa l’any 1946. El Joan va créixer a la botiga dels pares com a fill únic i per vocació va continuar el negoci familiar. Ha estudiat, recopilat i té una predilecció per l’article que va donar anomenada al seu negoci, les mitges. Em va regalar un llibret molt original, “Las medias y sus secretos - Guía para la Vendedora - Consejera de Medias", editat el 1987, que té un contingut molt didàctic, en què s’explica tot el procés de confecció de les mitges, que destacarem més endavant.
Els orígens
Il.lustració de Baulenas, l´any 1947, per a La Rosaleda. Foto: Arxiu família Badia Soler
La Rosaleda fou fundada el 1924 per Margarida Anglada Argelagués, que quedà vídua de Joan Codina Puntí als 33 anys. S’estableix a la botiga del carrer Sant Andreu número 10 i la inaugura el 6 d’octubre de 1924. Venien mitges, fils de cosir i articles de merceria. Abans de la Margarida, sembla que al mateix lloc hi havia hagut una altra merceria, que portaven dues germanes vetaires.
Logotip fet per Joan Badia. Foto: Arxiu família Badia Soler
La Rosaleda fou fundada el 1924 per Margarida Anglada Argelagués, que quedà vídua de Joan Codina Puntí als 33 anys. S’estableix a la botiga del carrer Sant Andreu número 10 i la inaugura el 6 d’octubre de 1924. Venien mitges, fils de cosir i articles de merceria. Abans de la Margarida, sembla que al mateix lloc hi havia hagut una altra merceria, que portaven dues germanes vetaires.
Continuà i engrandí el negoci Josep Badia Botet, casat
amb Mercè Codina Anglada, filla de la fundadora. La Mercè fou l’ànima
continuadora del negoci, “una dona senzilla, afable, bona venedora”, segons
comenta Josefina Vilaró, antiga dependenta. La tercera generació han estat Joan Badia Codina i la
seva esposa, Maria Soler Creus, que han tingut tres fills: Josep, Jordi i Joan.
El primer logotip de l’establiment el va fer el
dibuixant manresà Baulenas. Aquesta merceria es va obrir durant la dictadura de
Primo de Rivera i es va escollir aquest nom
sense cap significat concret per
a la família.
La botiga
Festa al carrer de Sant Andreu, davant La Rosaleda. Foto: Arxiu família Badia Soler
Actualment el comerç està obert amb un altre nom social, La Merceria, que dirigeix Josefina Vilaró Solera. El Joan ens explica que “els aparadors actuals, en els seus inicis, eren la botiga, el lloc on es despatxava, i a continuació, a l’actual taulell de venda, hi havia la vivenda de la família. Al final, als actuals provadors hi havia la tricotosa, on feien les mitges a mà”. Tot era junt, botiga, taller i vivenda. Aquesta circumstància feia que no hi haguessin horaris i que la porta del negoci sempre fos oberta.
Actualment el comerç està obert amb un altre nom social, La Merceria, que dirigeix Josefina Vilaró Solera. El Joan ens explica que “els aparadors actuals, en els seus inicis, eren la botiga, el lloc on es despatxava, i a continuació, a l’actual taulell de venda, hi havia la vivenda de la família. Al final, als actuals provadors hi havia la tricotosa, on feien les mitges a mà”. Tot era junt, botiga, taller i vivenda. Aquesta circumstància feia que no hi haguessin horaris i que la porta del negoci sempre fos oberta.
Evolució del negoci
El 1966 Joan Badia es casa amb Maria Soler Creus, que
treballava d’administrativa a Lemmerz. El seu pare tenia una botiga al xamfrà
del carrer Santa Maria amb el carrer Sant Francesc, que en deien “ca la
Marieta”.
Sobre la merceria,
la Maria ens explica: “Fins que no va arribar la confecció, tothom cosia a
casa, o bé portava la roba a la modista. Com a conseqüència, tots els productes
de merceria es venien molt: agulles, fils, cremalleres, botons, tisores, guixos
per fer els patrons, etc.” Durant el franquisme, als anys 60, tot estava lligat
a les festes i tradicions religioses, seguint un calendari de dates en què era
ben vist estrenar vestit: Pel Ram els nens duien la roba de primavera i les
sabates; per Sant Josep, les dones portaven el vestit jaqueta, i per la
Puríssima, l’abric. Més endavant, es dedicaren a la roba interior de dona, calces i sostenidors, amb una gran varietat
i novetats en aquest article.
Publicitat de colònies de la Rosaleda. Foto: Arxiu família Badia Soler
Del 1940 al 1970 s’especialitzen en colònies, en principi a granel, que es feien ells mateixos. Recorda marques de la casa Myrurgia que es van vendre molt, com Maderas de Oriente, Joya i Tabú.
El
Joan ens comenta: “Als anys 60 també va evolucionar la roba interior d’home amb l’aparició de l’eslip, de colors groc i
blau. Fins aleshores la roba interior masculina havia estat sempre blanca,
calçotets i samarretes. Com que els canvis i innovacions en roba interior sempre
s’havien adreçat a les dones, l’eslip va ser una novetat que va agradar als
homes.”
La proximitat de la botiga amb l’Hospital de Sant Andreu
sempre ha estat i continua sent una font d’ingressos important pel negoci, amb la venda de pijames, batins, articles de perfumeria i complements
per a home i dona.
Nova botiga
Interior de la botiga de la carretera de Vic, 115, amb la Maria al fons, 08-08-2000. Foto: Arxiu família Badia Soler
L'any 1993 inauguren una segona botiga a la carretera de Vic núm. 115 i mantenen les dues botigues obertes durant uns cinc anys. A la venda d'articles del carrer Sant Andreu hi afegeixen la de roba de dona confeccionada.
L'any 1993 inauguren una segona botiga a la carretera de Vic núm. 115 i mantenen les dues botigues obertes durant uns cinc anys. A la venda d'articles del carrer Sant Andreu hi afegeixen la de roba de dona confeccionada.
Exterior de la botiga de la carretera de Vic, 115. Foto: Arxiu família Badia Soler
Fou la gran especialitat de la botiga des dels inicis,
en què les feia a mà la Mercè Codina. El Joan ens explica acuradament
l’evolució que seguiren els materials en la confecció de les mitges: Primer
foren les mitges de cotó; després les de llana, que portaven les dones a pagès,
i les segueixen les de seda, natural i artificial. A partir de 1945, les mitges de
niló i de raió són les més utilitzades; després, les de Lycra. Les seguiren les
mitges sense costura substituïdes per les mitges amb costura, que pels volts de
1960 ja eren una raresa. De llavors ençà, les fibres artificials han imitat la
suavitat, resistència, elasticitat i transparència de la mitja fina
tradicional.
Publicitat revista "Punto Moda", 1960
Els telers en què es fabriquen les mitges, segons les
dues fotos que veiem, són uns telers
rodons i monocílindrics, en què
la confecció dels pantis té dues parts: la de la calça i la de la forma del
taló i la puntera.
"Las medias y sus secretos ", 1987.
A partir dels anys seixanta, les mitges es van substituir
per l’ús pràctic dels pantis, que tingué el precedent dels leotards. Aquests els començaren a portar només els nens.
Les dones començaren a utilitzar-los de seguida pel fet de ser còmodes i fàcils
de posar, protegien més del fred i no calia portar ni lligacama ni portalligacames, com les mitges.
La Maria comenta: “Les mitges es lligaven amb la
faixa, que portava uns portalligacames anomenats “marcel·les”. Quan
s’espatllaven les mitges, cosa que passava molt sovint, es portaven a plegar
els punts de mitja, un servei que donaven moltes merceries.”
Els principals industrials de mitges eren a Terrassa i
al Maresme.
A la moda la gran revolució la va fer la dissenyadora anglesa Mary Quant, que llançà la minifaldilla als voltants dels anys seixanta i va tenir molt èxit. Aquestes faldilles requerien mitges fins a la cintura i va ser el gran moment dels pantis elàstics de tot tipus de color i fantasia.
Amb l’aparició del pantaló a la vestimenta femenina als anys setanta, la venda de
mitges va entrar en davallada, que continua avui dia. Els fabricants han
inventat mitges de colors, textures,
fantasies, etc., però la supremacia del pantaló ha deixat la mitja en un segon
pla.
El Joan ens
parla de "la tirania de la moda", d’uns aspectes que s’han
flexibilitzat molt amb els anys: “Ara es porta tot, no hi ha unes línies tan
marcades com abans. Els fabricants depenien i depenen de les preferències dels
articles que el públic consumeix i posa de moda cada temporada”. I posa
exemples: “El llarg de la faldilla, els teixits, els colors. Es seguia molt la
moda francesa i, més tard, la italiana. Aquests modistes marcaven l’estil
“d’anar a la moda", principalment a
les dones.”
El Joan i la Maria recorden els establiments de referència a Manresa: “La Merceria
Morell, a la cantonada de la plaça Fius i Palà i el Born; El Bergantí, a la
baixada del Pòpul, que van obrir el matrimoni Santos Aquilué i Teresa Jou i als
darrers anys ho portava la filla, l’Olga, que va tancar l’agost del 2014. N’hi
havia hagut una altra al carrer Puigterrà de Dalt que la gent anomenava cal
Bigotis, perquè sembla que hi havia un dependent molt eixerit que portava
bigoti.”
Tancament
L’any
2005 van tancar la botiga de la carretera de Vic per no haver-hi relleu
generacional amb els fills, que s’han dedicat a altres activitats. Actualment
la botiga de la carretera de Vic està llogada i la del carrer Sant Andreu
continua oberta amb el nom de La Merceria. L’any 1998 en va
assumir la direcció Josefina Vilaró Solera, molt implicada en el comerç del seu
carrer i del barri.
En les entrevistes, el Joan transmet una satisfacció personal per haver-se dedicat al negoci familiar heretat, que van anar adaptant al mercat i als articles que més es venien. Però les mitges sempre han estat el producte que més ha estimat. Encara ara ens diu que “es veuria amb empenta de tornar a la botiga a vendre"
En les entrevistes, el Joan transmet una satisfacció personal per haver-se dedicat al negoci familiar heretat, que van anar adaptant al mercat i als articles que més es venien. Però les mitges sempre han estat el producte que més ha estimat. Encara ara ens diu que “es veuria amb empenta de tornar a la botiga a vendre"
Entrevistes fetes el 8 de juny de 2015 i el 16 de novembre de 2015
Lluïsa Font Garcia
Bibliografia
Camprubí
Plans, Josep. “Els comerços del 75è aniversari”. Regió7, 23-10-1999.