Apugem la persiana: Fius, Casa

Fius, Casa

  Nom del comerç: FLORS FIUS, després CASA FIUS   
  Adreça: Primera botiga a la Baixada de la Seu. Trasllat a    la plaça Major, 14 (abans plaça dels Màrtirs). Després al    núm. 8, i finalment, núm. 7 i 8    
  Activitat: Flor artificial, objectes de regal i imatgeria  
  Data d'obertura: 1910 
  Data de tancament: 1998  
  Anys d'activitat comercial: 88  



Façana de Flors Fius, cap als anys vint i trenta del segle XX. Foto: Arxiu família Roca Coll

Introducció


La botiga de Cal Fius ha estat un altre establiment "clàssic" manresà, un referent per a la compra de sants i de flors artificials a tota la comarca, i encara més enllà. Sense moure's de la plaça Major, els seus aparadors van lluir durant els anys d'esplendor del Barri Antic i van resistir-ne la davallada, fins que els darrers propietaris, el matrimoni Pere Roca Fius i Àngels Coll Palà, es van jubilar. Ambdós han viscut tota la vida a la plaça Major. Ell hi va néixer al número 8, el 1930, i ella al número 4, el 1936. Junts parlem d'un comerç especialitzat que ara ja no existeix, com tampoc existeix l'ofici que hi havia al darrere, la imatgeria, almenys pel que fa al teixit comercial i artesà de la ciutat.


           Pere Roca Fius i Àngels Coll Palà a l'interior de Casa Fius, als anys setanta. Foto: Arxiu família Roca Coll

Els orígens

Segons Josep Camprubí Plans, el 1910 Pere Fius Mollet va obrir Flors Fius primer a la baixada de la Seu. Després, el 1915, es traslladà al número 14 de la plaça Gran (Major), i el 1920, al número 8. El nét del fundador i darrer titular de l’establiment, Pere Roca Fius, només té record de la botiga a la plaça i del motiu de l'obertura: “El meu avi va obrir la botiga per a la meva mare, que als 10 anys havia quedat òrfena de mare. Ella va començar amb dues dependentes i un aprenent. Després van traslladar-se al número 8 de la mateixa plaça. Jo vaig néixer al primer pis.” Era l’any 1930. Els seus pares eren el sallentí Pere Roca Sellarès, treballador dels Magatzems Jorba, i Antònia Fius Bonet, que regentava el negoci de flors artificials als baixos de la finca, llogada a la família Solà Ibós. 

Al principi, la botiga completava la professió de Pere Fius Mollet, pintor i decorador manresà. Pere Roca no en té cap record: “El juliol de 1936 va anar a Melilla a veure el seu germà Ricard, que hi havia obert una sastreria. A més, aquest era alcalde accidental de la ciutat just quan es va produir la rebel·lió militar, i tots dos germans van desaparèixer. Ni a ell ni al meu avi no els vam veure mai més. No sabem ni on és enterrat.” Ironia o sarcasme, la plaça on hi havia l'establiment familiar va canviar de nom amb l'entrada de la dictadura franquista i passà a anomenar-se plaça dels Màrtirs, però només feia referència als del bàndol guanyador de la guerra civil.



Fragment d'una auca del comerç de Manresa. Arxiu Família Roca Coll

La botiga

Durant la postguerra Àntonia Fius era al capdavant de Flors Fius. El Pere recorda com la seva mare i Basilisa Lacruz, dependenta de la casa durant molts anys, feien les flors artificials: “Sucaven els retalls de roba en cola de peix perquè quedessin entercs. Després retallaven els pètals i els doblegaven sobre un coixí amb ferro roent. Però això es va acabar quan van venir les flors fetes.” Les flors es venien per a decoració de la casa i també per cosir a la roba.

Als anys 40, l’establiment va començar a vendre també imatges religioses, ja que alguna gent tenia petites capelles al seu domicili: “Arran de la crema d’esglésies els sants es venien molt. Per això els pares em van fer aprendre l’ofici de fer-ne”, diu Pere Roca, que va estudiar Mestria Industrial als Salesians de Sarrià. El 1951 va fundar un taller d’imatgeria junt amb l’escultor Ramon Majà, on també feia imatges per a la botiga. Els més venuts eren sant Pancraç, la Mare de Déu del Carme, la verge de l’Alba i la Puríssima Concepció. Pere Roca reconeix que la imatgeria “donava l’anomenada a la botiga”. També venien el Sant Sopar, de guix, de metall, de coure i de plata, i el Déu Vos Guard, que es posava al rebedor de la llar. El Pere recorda que amb el pas del temps no passaven de moda: “Les parelles joves continuaven comprant-los amb formes més modernes.”

El 1955 Pere Roca Fius es casa amb Àngels Coll Palà, filla d’Agustí Coll, que havia estat director de l’Orfeó Manresà. Així, l’Àngels s’incorpora al negoci familiar, primer ajudant la seva sogra i després dirigint la botiga amb ajuda de dues dependentes.


Evolució del negoci

Flors Fius, més endavant Casa Fius, venia ornaments amb flors artificials: centres i gerros per la casa, i diademes, barrets i rams per a ornament personal. L’Àngels Coll explica que als anys 50 i 60 era moda posar flors de roba als vestits de núvia o de comunió. Els convidats també se’n posaven a la solapa: “Les fèiem sempre per encàrrec de les modistes, que duien el retall per fer-les”, comenta. Recorda especialment quan venien la flor Dior: “No era difícil de fer. No me’n va ensenyar ningú; vaig desmuntar-ne una per veure com era feta.” Ella sola feia de 10 a 15 flors per a un sol vestit de núvia, fora de l’horari de la botiga o aprofitant els moments de poca feina.

Però també venien flors de roba ja fetes, cada vegada més. El Pere i l’Àngels recorden els proveïdors: Casa Corrons, amb fàbrica a Barcelona, o Ideal Flor, que duia flors d’importació. Recorden també la irrupció del plàstic: “Semblava que s’ho havia de menjar tot”, diu el Pere, “però va tornar la roba. Als últims anys les flors ja venien de la Xina.”
                                                 Una flor Dior feta per Àngels Coll, que encara conserva.

Festes religioses

El calendari religiós marcava els grans períodes de venda de la botiga. Tot Sants era l’època de més feina a Cal Fius. L’Àngels recorda que abans se solien portar pensaments al cementiri, “fets amb roba aprestada, de totes mides, i pintats a mà de color morat. Els compràvem fets i els adornàvem com la gent volia. Després van anar de baixa i es va posar de moda dur-hi centres i rams, que també fèiem per encàrrec”.

Una altre moment fort de venda era per Setmana Santa. Pel Diumenge de Rams venien palmes i palmons. El Pere explica que fins que no els entregaven, el dissabte abans, els conservaven al soterrani de la botiga, que té sortida pel carrer del Balç: “Guardàvem els palmons en una cambra tancada. S’hi cremava sofre per treure’n l’oxigen i així s’hi mantenien tendres fins a quinze dies.” El Pere recorda els palmons estesos a terra tapats amb plàstic. Com que tenien tronc, aguantaven més que les palmes, que venien ja fetes: “Si convenia, nosaltres també les omplíem amb fulles de palma”, diu. Per les caramelles del Dilluns de Pasqua, el Pere i l’Àngels expliquen que “cada colla ens encarregava de 25 a 50 flors. Després de la guerra es va reprendre el costum, que va tenir l’apogeu als anys 60 i després va anar baixant. Ara als pobles petits encara es fan les caramelles, però fan servir flors naturals”.

Fer el pessebre per Nadal i anar comprant figures cada any per ampliar-lo era un altre costum molt estès, que, segons comenta el matrimoni Roca Coll, va tenir una certa davallada amb la introducció del costum forà de l’arbre de Nadal, però després va tornar amb força. Cal Fius comprava figures del pessebre a proveïdors com els germans Castells, de Barcelona, i les venien. Pere Roca en feia els portals i d’aquí li ve l’afició al pessebrisme; encara conserva alguns pessebres al seu taller, ara als baixos del número 7 de la botiga. També havia fet nens Jesús de 25 cm: “Em vaig fer el motlle per fer-los”, comenta.

Un portal de pessebre fet per Pere Roca. Foto: Sílvia Berengueras

A les comunions les nenes portaven rosaris, llibrets nacrats, diademes o petits barrets amb flors. Alguns d’aquests complements es podien adquirir a la botiga. Fer la comunió era tot un esdeveniment per a les famílies als anys 60 i 70. Feien una gran festa a la qual es convidava a tota la família als millors restaurants; per a les famílies modestes era una despesa considerable.

Especialització

Durant aquests anys Casa Fius també proporcionava llistes de noces. Els nuvis, que solien casar-se majoritàriament per l’església, els encarregaven tot allò que necessitaven pel parament de la llar, i els convidats al casament, d’acord amb el seu pressupost, triaven el regal: vaixelles, cristalleries, coberteria, objectes de decoració. Per a la botiga les llistes de noces eren una especialització en la venda d’objectes de decoració: “Els negocis sempre han de ser una adaptació als temps i a la demanda de la clientela”, comenten al respecte l’Àngels i el Pere, que el 1974 va acabar comprant tota la casa del número 8 de la plaça. Més endavant van haver d’eixamplar la botiga i van comprar la finca del costat, al número 7, on hi havia hagut la carnisseria de ca la Leocàdia.


Façana de Casa Fius als anys setanta, ja als números 7 i 8 de la plaça Major. Foto: Arxiu família Roca Coll


A Manresa hi havia altres botigues que també venien objectes de regal, imatgeria i decoració, com La Montserratina. El matrimoni Roca Coll afirma que es tractava d’una competència sana, segons explica el Pere: “Cadascú tenia la seva pròpia clientela, però amb en Caminals teníem una relació cordial i ens trobàvem a les fires d’antiquaris.” També recorda en aquest sentit que el seu pare, que treballava a Cal Jorba, “no havia barrejat mai la feina amb el negoci de la mare”.

Els clients de Casa Fius provenien en bona part del Bages: “Manresa era rica per la comarca que tenia”, assegura el Pere. I destaca que l’anomenada de la botiga s’estenia també per Solsona, Berga, la Seu d’Urgell, el Lluçanès... sobretot per les imatges: “Ara tota aquesta clientela va a Vic, on poden aparcar a prop dels establiments. Aquí ens ha fet molt mal la manca d’aparcament a la plaça i al barri. Per la mena d’establiment el necessitàvem per a càrrega i descàrrega. Ho vam reclamar unes quantes vegades a l’Ajuntament, però no ens en vam sortir.”


El barri

Però, tot i la dificultat per aparcar a la plaça, el matrimoni Roca Coll no es va plantejar mai traslladar la botiga. Han viscut i treballat sempre a la plaça Major, de la qual han vist l’auge i la decadència de l’activitat comercial i veïnal. Tant un com l’altre hi van néixer i en tenen records inesborrables: “Per Setmana Santa i la Festa Major els balcons s’omplien de gent i s’engalanaven amb domassos. I per Corpus s’hi feien enramades i processó.” També evoquen amb nostàlgia una plaça atapeïda de comerços: Cal Gras, Cal Vilalta, la Fonda Sant Antoni, l’espardenyeria La Pajarita, la farmàcia i drogueria Ferrer, forns de pa, un estanc...  El Pere hi havia comptat 32 botigues incloent-hi el carrer Cap del Rec. A més, destaca que als primers pisos de la plaça hi havia consultoris i despatxos: “Dos dentistes, Tuca i Sanmiquel; dos fotògrafs, Òrrit i Meifrén; un brocanter; una agència d’assegurances; el metge Redondo; l’oficina del gas; Ca la Pallerola, on venien "pepes" de cinc i de deu...” Eren les botigues de la seva infantesa, res a veure amb el comerç actual. Del veïnat d’aquell temps tampoc queda gaire gent: “Només nosaltres i un altre matrimoni”, reconeixen.


El Pere i l'Àngels el 2015, als antics baixos de la botiga. Foto: Sílvia Berengueras


El taller d’imatgeria

Com hem dit al principi d’aquest article, Pere Roca va muntar un taller d’imatgeria juntament amb Ramon Majà –eren companys d'estudi als Salesians de Barcelona–, per atendre la demanda d’imatgeria a les esglésies als anys 50. El van inaugurar l’1 de maig de 1951 a la baixada dels Jueus núm. 10 amb el nom d’Escultura i Decoració Roma, acrònim dels cognoms Roca i Majà, i la primera imatge que en va sortir va ser la de Sant Pere de Torelló. El taller estava agremiat al gremi de la fusteria; el Pere comenta que no hi havia sindicat.

Carta de presentació del taller Roma, que acredita la data d'inauguració. Arxiu Pere Roca Fius

Ramon Majà Balcells, nascut a Sant Guim de Freixenet i resident a Manresa, feia la talla de les imatges i Pere Roca en feia el daurat i la decoració. El Pere especifica les fases del procés: fer la figura de fang, després en guix i escaiola, tallar-la i modelar-la, posar-li vuit capes de guix i preparar-la pel daurat. El taller va fer pràcticament tota la imatgeria moderna de la Seu.


A  la fotografia de dalt, Pere Roca, a l'esquerra, al costat d'una sagrada família feta al taller de la baixada dels Jueus. A la foto de baix, operaris treballant-hi. Fotos: Arxiu Pere Roca Fius

De les imatges fetes, el Pere sent una especial predilecció per sant Josep i la Mare de Déu de l’Alba, de la qual ha fet moltes reproduccions en petit, per vendre a particulars. Van ser notícia quan amb en Majà van fer la nova imatge de la verge el 1980, arran de la crema del 1979. A més, el Pere, ja jubilat, va restaurar-la dels corcs el 2011.




A dalt, Pere Roca restaurant la verge de l'Alba, el 2011. A baix, el Sr. Garriga introdueix les signatures recollides per la restauració a l’interior de la imatge. Fotos: Arxiu Pere Roca Fius

Les imatges de Majà i Roca estan escampades per les parròquies del Solsonès, Osona i Bages. Les més llunyanes són a Nova York, a Manhattan, a la catedral de Sant Patrici, on hi ha una talla de la Mare de Déu de Montserrat i un crist redemptor, per encàrrec dels jesuïtes. També van fer moltes imatges per als bisbats i les parròquies, el Pere no sap dir quantes, “fins que ja totes les esglésies van estar servides”, afirma. Quan Majà deixa el taller, el Pere munta el seu al soterrani de la botiga. 





Tancament

El matrimoni Roca Coll va tenir tres filles, la petita de les quals, la Montserrat, va treballar a la botiga durant uns anys, amb la intenció de prendre el relleu als seus pares en el negoci, però finalment no s’hi va dedicar. El 1998 el Pere i l’Àngels tanquen la botiga per jubilació i lloguen els baixos del número 8, on actualment hi ha una perruqueria. Mentrestant, als baixos del número 7 el Pere hi passa estones. Als 84 anys encara hi fa algunes restauracions, entre imatges religioses, rellotges de paret –que s’ha aficionat a col·leccionar–, antics pessebres, figures i altres peces de decoració que s'havien venut a la botiga. A dalt, gairebé tocant el sostre, es veu el rètol de Casa Fius restaurat i polit, últim record de l’establiment.




Entrevistes fetes el 30 de juliol i el 30 de setembre de 2015.

Sílvia Berengueras Gómez

Bibliografia

Camprubí Plans, Josep. "Un escenari amb història". A:"Fàbriques i empreses II. Quatre anys de reportatges a Regió7" (1994-1997)
Hernández, Roger. "Sants a tant la peça". Regió7, 14-11-1998